Ulls de bruixa es podrà veure a quatre teatres de les Comarques Gironines. Aquest és un fet que ens complau especialment, atès que la majoria de l'equip és de Banyoles o d'altres poblacions de les nostres comarques.
Calendari:
FIGUERES: TEATRE JARDÍ - Divendres, 19 de febrer
ROSES: TEATRE MUNICIPAL - Diumenge, 28 de febrer
BANYOLES: ATENEU - Divendres, 5 de març i dissabte, 6 de març (22 h.)
GIRONA: TEATRE MUNICIPAL - Dissabte, 13 de març (21 h.) i diumenge, 14 de març (19 h.)
dijous, 14 de gener del 2010
RAONS PER VEURE L'ESPECTACLE 5
Recull de crítiques
1.
«Ulls de bruixa», de Joan Solana. Música de Paco Viciana. Intèrprets: Aina Calpe, Roser de Castro, Laia Sorribes, Andrea Portella, Pep Muñoz, Jordi Cumellas, David Marcè i Laura Pujolàs. Cor de Teatre: Mariona Callís, Anna Figueras, Iona Llagostera, David Costa, Joan Rigat i Joan Vila. Il•luminació: August Viladomat. Vestuari: Joana Giol. Espai escènic: Lluís Nadal, "Koko" i Montse Baeza. Direcció musical: David Costa. Direcció escènica: Joan Solana. Companyia Eironeia. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 9 juliol 2009.
Temps era temps, la noblesa catalana estava dividida en dos bàndols: els nyerros i els cadells. Lluites de cases feudals, crisi econòmica amb cases arruïnades, afany de poder, enveges i passions... Els dos bàndols es van afermar en les seves posicions a principis del segle XVII, moment àlgid del bandolerisme català.
En aquest context apareix Perot Rocaguinarda, un xicot que, com que no és l'hereu dels pagesos del Mas Rocaguinarda, d'Oristà, a la comarca d'Osona, on Perot va néixer el 18 de desembre del 1582, s'ha d'espavilar i buscar-se la vida. Arrenglerat al costat dels nyerros, Rocaguinarda es fa un nom, és estimat pel poble i la pagesia i odiat pels capitostos dels cadells que el persegueixen amb poca fortuna.
Sembla que Rocaguinarda, una mena d'il•luminat de l'època, tenia el do de l'esperit pactista i, en un moment donat, s'ofereix com a servidor del rei d'Espanya a canvi d'aconseguir un indult pel seu passat bandoler, denegat primer i concedit més tard, moment en què, el 1611, l'heroi —diuen les cròniques que les seves gestes ja han traspassat fronteres i que per això l'esmenta el Quixot a la segona part— s'embarca des de les platges del maresme, a Mataró, amb el títol de capità, camí de Nàpols.
L'autor Joan Solana (Banyoles, 1951), exalcalde de Banyoles, professor d'institut, dramaturg i narrador, s'endinsa en el període històric que va del 1611 al 1631, aproximadament. I ho fa amb el recurs del poder visionari de diverses dones que, per Perot —i potser per a l'espectador també— poden ser una: Clàudia. Una Clàudia —com la Cassandra antiga—, que veu el futur i insta el bandoler a canviar els plans que té. Les altres Clàudies, immerses en els flashbacks de la història, que va endavant i endarrere entre els vint anys convulsos de Perot Rocaguinarda, amb una Clàudia filla que li retreu que va portar la família de la seva mare a la misèria per no haver fet cas de les visions que li recomanaven no tirar endavant amb els seus plans.
Fins aquí, més o menys, la sinopsi. L'espectador farà bé, si té internet, de consultar al Google tot el que pugui sobre l'època i sobre Perot Rocaguinarda, ni que sigui per no perdre el fil. Perquè l'autor Joan Solana sembla que, malgrat que es mou de ple en un període històric, vol fugir de fer un retaule històric i, en canvi, vol aprofundir en les relacions dels personatges, les traïcions i les complicitats que es creen entre ells i les conseqüències de la seva relació amb el personatge central: Perot Rocaguinarda.
L'obra, que va obtenir el Premi Octubre de Teatre del 2003, té un text rigorós, de discurs potent, que s'enriqueix a l'escenari, gràcies a la bona manera de dir de la companyia. Un bon treball coral que posa en evidència les febleses i mancances que a vegades es detecten en altres col•lectius, pretesament més professionals. Aquí, l'aportació d'un col•lectiu format, sembla, sota el caliu artístic de Banyoles, dóna un resultat que, per exemple, els creadors del Serrallonga televisiu —un altre bandoler mític—, haurien d'escoltar per entendre què vol dir esprémer una llengua amb tot el seu sabor. Els intèrprets d''Ulls de bruixa' ho fan i és un regal per a l'oïda en un temps que els barbotejos i les mitges paraules deixen molt sovint els espectadors a tres quarts de quinze.
També la posada en escena respira elegància i un treball acuradíssim. Un vestuari artesanal de gran companyia, una suggerent il•luminació que crea diferents atmosferes i un acompanyament musical amb el Cor de Teatre, que crea un clima de misteri i de compenetració amb l'època en la qual s'ambienta l'obra.
(...)
Tot i que un és conscient de la dificultat que hi ha a esporgar un muntatge —expliqueu-ho a un director de cinema quan ha de deixar només noranta minuts de cinta i en té tres-cents de rodats!— el d''Ulls de bruixa', crec que hi sortiria guanyant si fes aquest exercici de sintetització i donés encara menys pes del que s'hi dóna a les referències històriques que s'hi narren.
Si el que es vol és jugar de debò amb els sentiments dels personatges: Perot Rocaguinarda i els seus pròxims, reforcem aquest aspecte. Situem-los en un moment determinat: la Catalunya dels bandolers d'entre XVI i XVII. Senyores i senyors, vet aquí els nyerros i vet aquí els cadells. I vet aquí que hi fa entre tots ells un heroi amb vocació de perdedor que el temps convertirà en mite. I és això: emfatitzar, enlairar encara més el mite, crear un Perot Rocaguinarda que quedi com un personatge de ficció antològic.
Davant l'excel•lent interpretació del conjunt, repeteixo —tot ell molt jove, cosa que encara és més satisfactori— la feina seria rodona del tot si els espectadors sortissin amb la sensació d'haver viscut una turbulenta història d'època, gairebé shakesperiana, però a la catalana, on el personatge creix amb la seva història fins a ocupar tot l'espai. La base i el fons ja hi són: un bon text, una bona posada en escena, una bona direcció... Només hi falta aquesta empenta final perquè fins i tot els espectadors se sentissin per una nit posseïdors, ells també, d'uns ulls de bruixa.
Andreu Sotorra
www.andreusotorra.com
2.
El bandoler Perot Rocaguinarda va acollir-se el 1611 a un indult gràcies al qual deixava enrere el seu passat com a assaltador de camins per guiar els terços espanyols desplaçats a Nàpols en qualitat de capità. La seva sorprenent transformació va convertir-lo ben aviat en un personatge llegendari, fins al punt que Cervantes el va retratar a la seva obra més cèlebre.
I va ser precisament a les pàgines del Quixot en què Joan Solana, autor d’Ulls de bruixa, va trobar la inspiració per escriure un text dramàtic que recupera la figura de Rocaguinarda en el seu doble vessant, criminal i militar; una escriptura iniciada el 1985 i acabada divuit anys més tard, quan Ulls de bruixa va rebre el Premi Octubre 2003 en la modalitat de teatre. Aquest llarg procés de gestació va donar origen a un drama prenyat de referències històriques, de noms, batalles i litigis autèntics, de bruixes, soldats, d’intrigues cortesanes i episodis romàntics. Són detalls, però, que enriqueixen el relat escrit tant com perjudiquen l’escènic: la recreació rigorosa i versemblant d’aquells temps convulsos es tradueix en escena en un espectacle excessivament dens i privat de l’emoció que ha de tenir tota narració fantàstica i d’aventures.
Més afortunada, sens dubte, és la posada en escena signada pel mateix Solana, un treball equilibrat, suggeridor, que treu el màxim profit dels mínims elements. Amb el suport dels excel•lents dissenys d’il•luminació (d’August Viladomat) i de vestuari (de Joana Giol) i d’un escenari central (de Lluís Nadal i Montse Baeza) que permet observar l’acció des de les seves quatre bandes, el director aconsegueix fer conviure en un mateix espai dues dimensions, una de real i una altra d’onírica, en un atractiu joc d’alternança i juxtaposició de temps i acció, i establir paral•lelismes entre les activitats delictives d’un grup de proscrits i les traïcions ordides des dels sumptuosos palaus de la cort. És el millor d’un muntatge que, a més, es beneficia de la música composta per Paco Viciana i interpretada en directe per un cor de sis veus, un element que dóna singularitat a una proposta, amb tot, valenta.
Carme Tierz
Time Out
3.
Si una virtud tiene “Ulls de bruixa” es que aporta un soplo de aire fresco al panorama escénico barcelonés con un trabajo que se desmarca abiertamente de tendencias y clichés. Por un lado, “Ulls de bruixa” vincula lo prosaico con lo poético, lo fantástico con lo histórico, por medio de un relato plagado de referencias históricas y sucesos míticos, de batallas y conspiraciones, de bandidos, comediantes, aristócratas y brujas. Por otro lado “Ulls de bruixa” no solamente articula la puesta en escena alrededor de la palabra, ya que la música, el vestuario, las máscaras, la iluminación, la interpretación física de los actores –se tocan, se abrazan, se gritan… corren, danzan, se estremecen y retuercen en escena presos de las pasiones y zozobras de sus personajes-, intenta estimular los sentidos del espectador.
Es esa inteligencia visual de la que hablaba Rudolph Arheim, la esencia incolora, intangible, del conocimiento, de la experiencia, presente en toda una serie de iconos más o menos dramáticos, más o menos cómicos, más o menos grotescos.
El protagonista de “Ulls de bruixa”, el bandolero catalán Perot Rocaguinarda (1582-1635), es un personaje cuyas tropelías se convienten en leyenda. Una leyenda que fue recogida en la segunda parte de “El Quijote” (capítulos 60 y 61), haciéndose eco de la visita del forajido –conocido también como Perot lo Lladre- a Barcelona, donde tiene una calle dedicada en el barrio Gòtic. E incluso Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona, le dedicó un soneto. A partir de tales materiales, Joan Solana escribió su obra –galardonada con el Premi de Teatre Octubre 2003-, conciliando una recreación verosímil de aquella época y un drama romántico de incierto desenlace (…)
Antonio J. Navarro
Guía del Ocio – Barcelona
4.
El Teatre Gaudí de Barcelona estrena Ulls de bruixa, una fábula a-temporal que nos habla sobre la historia, sobre Cataluña y sobre la vida de uno de sus bandoleros más famoso, Perot Rocaginarda.
Y la obra es una suma de todos esos elementos e incluso de más. La trama es algo compleja, aunque en el buen sentido de la palabra. Asistimos a una de las últimas noches que el bandolero Perot Rocaguinarda pasará en Cataluña antes de la concesión de su indulto en el año 1611 por parte de la Corona Española y su incorporación a los tercios españoles en Nápoles. Una noche que comparte con Claudia, que es al mismo tiempo su amante y bruja. Claudia le implora a Perot que no acepte el indulto, y para convencerlo comparte con el una visión del futuro, de un momento de su vida por venir en la que su propia hija, también bruja, atentará contra la vida de su padre.
Este es el argumento que nos presenta Joan Solana como estructura de la obra. Un episodio a-histórico y ucrónico de la vida del bandolero Perot Rocaguinarda. De esta forma varias esferas temporales estarán presentes sobre un mismo escenario. A través de la visión embrujada de Perot podremos ver que es lo que le ha pasado a cada uno de los personajes que forman parte de la historia, y como la responsabilidad, el deber y el compromiso han estado o bien demasiado presentes o bien demasiado ausentes.
La pieza nos permite reflexionar sobre la vida de personajes secundarios la mayoría de las veces, de personajes marginales y periféricos en cualquiera de las historias, en una representación donde los nombres de las personas ausentes tendrán casi más importancia que las que están sobre el escenario, donde el compromiso y la política, entendida como el poder y los intereses propios, llevarán a los protagonistas, como en una tragedia griega, a luchar sin ninguna esperanza de éxito contra sus vidas y su propio porvenir. Una semblanza a lo heleno que nos recordará el coro musical, que como un espíritu más, formará parte corpórea de la trama, y de los acontecimientos que la brecha temporal creada por la bruja Claudia ha permitido crear.
Seremos así partícipes de una aventura temporal, de unos acontecimientos que nunca pasaron, de un pasado a-histórico conocido, seguramente, por todos, que nos trasladará de forma “mágica” a la época de El Quijote o del propio capitán Alatriste. Aunque este será un viaje complicado. Un escenario desnudo, despojado de todo menos de los protagonistas, nos obligará a prestar demasiada atención a los diversos personajes y a sus palabras, y a adivinar, en algunos casos, quién es quién, y sobre todo, cuándo es quién. Demasiada tensión, posiblemente para los espectadores.
Aún así, la actuación coral es buena, en donde destacan las interpretaciones de David Marcé, de Roser de Castro y de una sorprendentemente graciosa Laura Pujolàs, que acompañada de la utilización creíble del vestuario nos ayudará a introducirnos en la trama y en la época, aunque esta, en verdad, nunca haya existido del todo.
Jorge Pisa Sánchez
http://www.indienauta.com/teatro-en-barcelona/1961-critica-ulls-de-bruixa
5.
Hem pogut veure l'obra Ulls de bruixa durant unes setmanes d'aquest estiu a l'agradable (i calorós) Teatre Gaudí Barcelona; una sala a pocs centenars de metres de distància de la Sagrada Família, i que no havia trepitjat mai fins ara. Però el text de Joan Solana ja té una edat: va rebre el Premi Octubre del 2003 en la modalitat de teatre. El text és interessant, ja que partint d'un argument potser una mica massa enrevessat (una ficció amb diversos salts temporals i de punt de vista sobre el bandoler Perot Rocaguinarda, la seva marxa a Nàpols i el que veu del seu futur una bruixa) aconsegueix parlar-nos amb prou convicció d'aspectes importants de la naturalesa humana. Ho diu el díptic, però ho repeteixo perquè hi estic d'acord.
La sala del Gaudí no és tan petita com la de l'Espai Brossa, que em té el cor robat, o la del Malic; però tampoc no és tan gran com la de teatres més massius. Això li permet fer distribucions com l'escollida per a aquesta obra, rectangular, amb l'escenari al centre de la sala, com el rovell d'un hipotètic ou poligonal, envoltat per públic per totes bandes. La cosa té avantatges i inconvenients: la sensació de proximitat i de ser quasi un element més del paisatge, entre els primers; que alguns monòlegs et toca veure'ls d'esquenes, entre els segons.
Recomano, ja inútilment (perquè ja no és en cartell), que es vagi a veure l'espectacle. Per aquest passat sempre suggeridor, malgrat la seva brutalitat, de bruixes, bandolers i senyors. Pel contrast entre la manera de ser i de viure dels humils honestos, com la pròpies bruixes, i la dels poderosos que les persegueixen per pures dinàmiques d'imposició. Pel fosc, dubitatiu i a vegades desorientat Perot. Per la polifacètica i vibrant actriu Roser de Castro, que encarna amb convicció diversos personatges canviant ràpidament de registre. Per aquest fantàstic cor que ens interroga constantment sobre si és un somni allò que se'ns mostra. Per la pròpia i complicada narració, que requereix l'atenció de l'espectador o un segon visionat que ja no serà possible en aquesta ocasió. Perquè sense ser perfecta, l'obra té moments en què sembla captar l'essència dels conflictes ètics i pràctics de l'època. I també (last but not least) per la Clàudia que ens ofereix Aina Calpe.
L'Aina és una jove actriu de Sóller, inquieta, apassionada pel teatre (pel que es veu a les entrevistes: Sa veu, Diari de Mallorca), que ja va rebre el premi de la Crítica Teatral de Barcelona (glups) com a Actriu Revelació per Sabates de taló alt. Només ha fet una pel•lícula, d'autor: La línea recta de José María de Orbe. Diu que li fa "oi" la majoria del cinema que es fa a Espanya, i que no vol fer sèries de televisió, perquè és un mitjà massa efímer. No seré jo qui li faci de crític, i més quan "la crítica" ja ha parlat, però a Ulls de bruixa em va transmetre amb molta vivesa la força, la saviesa i la desesperació del seu personatge. Té la flama de la interpretació a dins, càlida, intensa, incontenible. Aina, no deixis que s'apagui.
Daniel Daranas
Horitzons inesperats
horitzons.blogspot.com
6.
El Teatre Gaudí Barcelona (TGB) recupera el espíritu de Don Quijote con Ulls de Bruixa, una obra inspirada en dos personajes de la segunda parte de la obra magna de Cervantes: Perot Rocaguinarda (Roque Guinart en la novela) y Clàudia (Claudia Jerónima para el escritor castellano).
Corre la primavera de 1611. Rocaguinarda, más conocido en Catalunya como Perot lo Lladre, yace en la cama con Clàudia, cuando ésta le pide que modifique sus planes de futuro porque, en caso contrario, ella acabará condenada por brujería. Él se resiste, pero Clàudia le muestra un fragmento del futuro gracias a sus poderes visionarios. A partir de ese momento, arranca una espiral por el tiempo que mueve a los peronajes entre 1611 y 1631.
La obra, que obtuvo el Premi Octubre de Teatre en 2003, está dirigida por Joan Solana, autor también del texto. Ulls de Bruixa es una de esas obras que han madurado con el tiempo, ya que fue pensada en 1995, creada en 1997, premiada en 2003 y ahora llega al TGB. (…)
Ulls de bruixa, en cartel hasta el 2 de agosto, cuenta con piezas musicales de Paco Viciana interpretadas por el Cor de Teatre, con dirección de David Costa.
El TGB recupera así a este bandido quijotesco, mezclado en un romance con la Casandra catalana Clàudia.
LA VANGUARDIA
1.
«Ulls de bruixa», de Joan Solana. Música de Paco Viciana. Intèrprets: Aina Calpe, Roser de Castro, Laia Sorribes, Andrea Portella, Pep Muñoz, Jordi Cumellas, David Marcè i Laura Pujolàs. Cor de Teatre: Mariona Callís, Anna Figueras, Iona Llagostera, David Costa, Joan Rigat i Joan Vila. Il•luminació: August Viladomat. Vestuari: Joana Giol. Espai escènic: Lluís Nadal, "Koko" i Montse Baeza. Direcció musical: David Costa. Direcció escènica: Joan Solana. Companyia Eironeia. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 9 juliol 2009.
Temps era temps, la noblesa catalana estava dividida en dos bàndols: els nyerros i els cadells. Lluites de cases feudals, crisi econòmica amb cases arruïnades, afany de poder, enveges i passions... Els dos bàndols es van afermar en les seves posicions a principis del segle XVII, moment àlgid del bandolerisme català.
En aquest context apareix Perot Rocaguinarda, un xicot que, com que no és l'hereu dels pagesos del Mas Rocaguinarda, d'Oristà, a la comarca d'Osona, on Perot va néixer el 18 de desembre del 1582, s'ha d'espavilar i buscar-se la vida. Arrenglerat al costat dels nyerros, Rocaguinarda es fa un nom, és estimat pel poble i la pagesia i odiat pels capitostos dels cadells que el persegueixen amb poca fortuna.
Sembla que Rocaguinarda, una mena d'il•luminat de l'època, tenia el do de l'esperit pactista i, en un moment donat, s'ofereix com a servidor del rei d'Espanya a canvi d'aconseguir un indult pel seu passat bandoler, denegat primer i concedit més tard, moment en què, el 1611, l'heroi —diuen les cròniques que les seves gestes ja han traspassat fronteres i que per això l'esmenta el Quixot a la segona part— s'embarca des de les platges del maresme, a Mataró, amb el títol de capità, camí de Nàpols.
L'autor Joan Solana (Banyoles, 1951), exalcalde de Banyoles, professor d'institut, dramaturg i narrador, s'endinsa en el període històric que va del 1611 al 1631, aproximadament. I ho fa amb el recurs del poder visionari de diverses dones que, per Perot —i potser per a l'espectador també— poden ser una: Clàudia. Una Clàudia —com la Cassandra antiga—, que veu el futur i insta el bandoler a canviar els plans que té. Les altres Clàudies, immerses en els flashbacks de la història, que va endavant i endarrere entre els vint anys convulsos de Perot Rocaguinarda, amb una Clàudia filla que li retreu que va portar la família de la seva mare a la misèria per no haver fet cas de les visions que li recomanaven no tirar endavant amb els seus plans.
Fins aquí, més o menys, la sinopsi. L'espectador farà bé, si té internet, de consultar al Google tot el que pugui sobre l'època i sobre Perot Rocaguinarda, ni que sigui per no perdre el fil. Perquè l'autor Joan Solana sembla que, malgrat que es mou de ple en un període històric, vol fugir de fer un retaule històric i, en canvi, vol aprofundir en les relacions dels personatges, les traïcions i les complicitats que es creen entre ells i les conseqüències de la seva relació amb el personatge central: Perot Rocaguinarda.
L'obra, que va obtenir el Premi Octubre de Teatre del 2003, té un text rigorós, de discurs potent, que s'enriqueix a l'escenari, gràcies a la bona manera de dir de la companyia. Un bon treball coral que posa en evidència les febleses i mancances que a vegades es detecten en altres col•lectius, pretesament més professionals. Aquí, l'aportació d'un col•lectiu format, sembla, sota el caliu artístic de Banyoles, dóna un resultat que, per exemple, els creadors del Serrallonga televisiu —un altre bandoler mític—, haurien d'escoltar per entendre què vol dir esprémer una llengua amb tot el seu sabor. Els intèrprets d''Ulls de bruixa' ho fan i és un regal per a l'oïda en un temps que els barbotejos i les mitges paraules deixen molt sovint els espectadors a tres quarts de quinze.
També la posada en escena respira elegància i un treball acuradíssim. Un vestuari artesanal de gran companyia, una suggerent il•luminació que crea diferents atmosferes i un acompanyament musical amb el Cor de Teatre, que crea un clima de misteri i de compenetració amb l'època en la qual s'ambienta l'obra.
(...)
Tot i que un és conscient de la dificultat que hi ha a esporgar un muntatge —expliqueu-ho a un director de cinema quan ha de deixar només noranta minuts de cinta i en té tres-cents de rodats!— el d''Ulls de bruixa', crec que hi sortiria guanyant si fes aquest exercici de sintetització i donés encara menys pes del que s'hi dóna a les referències històriques que s'hi narren.
Si el que es vol és jugar de debò amb els sentiments dels personatges: Perot Rocaguinarda i els seus pròxims, reforcem aquest aspecte. Situem-los en un moment determinat: la Catalunya dels bandolers d'entre XVI i XVII. Senyores i senyors, vet aquí els nyerros i vet aquí els cadells. I vet aquí que hi fa entre tots ells un heroi amb vocació de perdedor que el temps convertirà en mite. I és això: emfatitzar, enlairar encara més el mite, crear un Perot Rocaguinarda que quedi com un personatge de ficció antològic.
Davant l'excel•lent interpretació del conjunt, repeteixo —tot ell molt jove, cosa que encara és més satisfactori— la feina seria rodona del tot si els espectadors sortissin amb la sensació d'haver viscut una turbulenta història d'època, gairebé shakesperiana, però a la catalana, on el personatge creix amb la seva història fins a ocupar tot l'espai. La base i el fons ja hi són: un bon text, una bona posada en escena, una bona direcció... Només hi falta aquesta empenta final perquè fins i tot els espectadors se sentissin per una nit posseïdors, ells també, d'uns ulls de bruixa.
Andreu Sotorra
www.andreusotorra.com
2.
El bandoler Perot Rocaguinarda va acollir-se el 1611 a un indult gràcies al qual deixava enrere el seu passat com a assaltador de camins per guiar els terços espanyols desplaçats a Nàpols en qualitat de capità. La seva sorprenent transformació va convertir-lo ben aviat en un personatge llegendari, fins al punt que Cervantes el va retratar a la seva obra més cèlebre.
I va ser precisament a les pàgines del Quixot en què Joan Solana, autor d’Ulls de bruixa, va trobar la inspiració per escriure un text dramàtic que recupera la figura de Rocaguinarda en el seu doble vessant, criminal i militar; una escriptura iniciada el 1985 i acabada divuit anys més tard, quan Ulls de bruixa va rebre el Premi Octubre 2003 en la modalitat de teatre. Aquest llarg procés de gestació va donar origen a un drama prenyat de referències històriques, de noms, batalles i litigis autèntics, de bruixes, soldats, d’intrigues cortesanes i episodis romàntics. Són detalls, però, que enriqueixen el relat escrit tant com perjudiquen l’escènic: la recreació rigorosa i versemblant d’aquells temps convulsos es tradueix en escena en un espectacle excessivament dens i privat de l’emoció que ha de tenir tota narració fantàstica i d’aventures.
Més afortunada, sens dubte, és la posada en escena signada pel mateix Solana, un treball equilibrat, suggeridor, que treu el màxim profit dels mínims elements. Amb el suport dels excel•lents dissenys d’il•luminació (d’August Viladomat) i de vestuari (de Joana Giol) i d’un escenari central (de Lluís Nadal i Montse Baeza) que permet observar l’acció des de les seves quatre bandes, el director aconsegueix fer conviure en un mateix espai dues dimensions, una de real i una altra d’onírica, en un atractiu joc d’alternança i juxtaposició de temps i acció, i establir paral•lelismes entre les activitats delictives d’un grup de proscrits i les traïcions ordides des dels sumptuosos palaus de la cort. És el millor d’un muntatge que, a més, es beneficia de la música composta per Paco Viciana i interpretada en directe per un cor de sis veus, un element que dóna singularitat a una proposta, amb tot, valenta.
Carme Tierz
Time Out
3.
Si una virtud tiene “Ulls de bruixa” es que aporta un soplo de aire fresco al panorama escénico barcelonés con un trabajo que se desmarca abiertamente de tendencias y clichés. Por un lado, “Ulls de bruixa” vincula lo prosaico con lo poético, lo fantástico con lo histórico, por medio de un relato plagado de referencias históricas y sucesos míticos, de batallas y conspiraciones, de bandidos, comediantes, aristócratas y brujas. Por otro lado “Ulls de bruixa” no solamente articula la puesta en escena alrededor de la palabra, ya que la música, el vestuario, las máscaras, la iluminación, la interpretación física de los actores –se tocan, se abrazan, se gritan… corren, danzan, se estremecen y retuercen en escena presos de las pasiones y zozobras de sus personajes-, intenta estimular los sentidos del espectador.
Es esa inteligencia visual de la que hablaba Rudolph Arheim, la esencia incolora, intangible, del conocimiento, de la experiencia, presente en toda una serie de iconos más o menos dramáticos, más o menos cómicos, más o menos grotescos.
El protagonista de “Ulls de bruixa”, el bandolero catalán Perot Rocaguinarda (1582-1635), es un personaje cuyas tropelías se convienten en leyenda. Una leyenda que fue recogida en la segunda parte de “El Quijote” (capítulos 60 y 61), haciéndose eco de la visita del forajido –conocido también como Perot lo Lladre- a Barcelona, donde tiene una calle dedicada en el barrio Gòtic. E incluso Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona, le dedicó un soneto. A partir de tales materiales, Joan Solana escribió su obra –galardonada con el Premi de Teatre Octubre 2003-, conciliando una recreación verosímil de aquella época y un drama romántico de incierto desenlace (…)
Antonio J. Navarro
Guía del Ocio – Barcelona
4.
El Teatre Gaudí de Barcelona estrena Ulls de bruixa, una fábula a-temporal que nos habla sobre la historia, sobre Cataluña y sobre la vida de uno de sus bandoleros más famoso, Perot Rocaginarda.
Y la obra es una suma de todos esos elementos e incluso de más. La trama es algo compleja, aunque en el buen sentido de la palabra. Asistimos a una de las últimas noches que el bandolero Perot Rocaguinarda pasará en Cataluña antes de la concesión de su indulto en el año 1611 por parte de la Corona Española y su incorporación a los tercios españoles en Nápoles. Una noche que comparte con Claudia, que es al mismo tiempo su amante y bruja. Claudia le implora a Perot que no acepte el indulto, y para convencerlo comparte con el una visión del futuro, de un momento de su vida por venir en la que su propia hija, también bruja, atentará contra la vida de su padre.
Este es el argumento que nos presenta Joan Solana como estructura de la obra. Un episodio a-histórico y ucrónico de la vida del bandolero Perot Rocaguinarda. De esta forma varias esferas temporales estarán presentes sobre un mismo escenario. A través de la visión embrujada de Perot podremos ver que es lo que le ha pasado a cada uno de los personajes que forman parte de la historia, y como la responsabilidad, el deber y el compromiso han estado o bien demasiado presentes o bien demasiado ausentes.
La pieza nos permite reflexionar sobre la vida de personajes secundarios la mayoría de las veces, de personajes marginales y periféricos en cualquiera de las historias, en una representación donde los nombres de las personas ausentes tendrán casi más importancia que las que están sobre el escenario, donde el compromiso y la política, entendida como el poder y los intereses propios, llevarán a los protagonistas, como en una tragedia griega, a luchar sin ninguna esperanza de éxito contra sus vidas y su propio porvenir. Una semblanza a lo heleno que nos recordará el coro musical, que como un espíritu más, formará parte corpórea de la trama, y de los acontecimientos que la brecha temporal creada por la bruja Claudia ha permitido crear.
Seremos así partícipes de una aventura temporal, de unos acontecimientos que nunca pasaron, de un pasado a-histórico conocido, seguramente, por todos, que nos trasladará de forma “mágica” a la época de El Quijote o del propio capitán Alatriste. Aunque este será un viaje complicado. Un escenario desnudo, despojado de todo menos de los protagonistas, nos obligará a prestar demasiada atención a los diversos personajes y a sus palabras, y a adivinar, en algunos casos, quién es quién, y sobre todo, cuándo es quién. Demasiada tensión, posiblemente para los espectadores.
Aún así, la actuación coral es buena, en donde destacan las interpretaciones de David Marcé, de Roser de Castro y de una sorprendentemente graciosa Laura Pujolàs, que acompañada de la utilización creíble del vestuario nos ayudará a introducirnos en la trama y en la época, aunque esta, en verdad, nunca haya existido del todo.
Jorge Pisa Sánchez
http://www.indienauta.com/teatro-en-barcelona/1961-critica-ulls-de-bruixa
5.
Hem pogut veure l'obra Ulls de bruixa durant unes setmanes d'aquest estiu a l'agradable (i calorós) Teatre Gaudí Barcelona; una sala a pocs centenars de metres de distància de la Sagrada Família, i que no havia trepitjat mai fins ara. Però el text de Joan Solana ja té una edat: va rebre el Premi Octubre del 2003 en la modalitat de teatre. El text és interessant, ja que partint d'un argument potser una mica massa enrevessat (una ficció amb diversos salts temporals i de punt de vista sobre el bandoler Perot Rocaguinarda, la seva marxa a Nàpols i el que veu del seu futur una bruixa) aconsegueix parlar-nos amb prou convicció d'aspectes importants de la naturalesa humana. Ho diu el díptic, però ho repeteixo perquè hi estic d'acord.
La sala del Gaudí no és tan petita com la de l'Espai Brossa, que em té el cor robat, o la del Malic; però tampoc no és tan gran com la de teatres més massius. Això li permet fer distribucions com l'escollida per a aquesta obra, rectangular, amb l'escenari al centre de la sala, com el rovell d'un hipotètic ou poligonal, envoltat per públic per totes bandes. La cosa té avantatges i inconvenients: la sensació de proximitat i de ser quasi un element més del paisatge, entre els primers; que alguns monòlegs et toca veure'ls d'esquenes, entre els segons.
Recomano, ja inútilment (perquè ja no és en cartell), que es vagi a veure l'espectacle. Per aquest passat sempre suggeridor, malgrat la seva brutalitat, de bruixes, bandolers i senyors. Pel contrast entre la manera de ser i de viure dels humils honestos, com la pròpies bruixes, i la dels poderosos que les persegueixen per pures dinàmiques d'imposició. Pel fosc, dubitatiu i a vegades desorientat Perot. Per la polifacètica i vibrant actriu Roser de Castro, que encarna amb convicció diversos personatges canviant ràpidament de registre. Per aquest fantàstic cor que ens interroga constantment sobre si és un somni allò que se'ns mostra. Per la pròpia i complicada narració, que requereix l'atenció de l'espectador o un segon visionat que ja no serà possible en aquesta ocasió. Perquè sense ser perfecta, l'obra té moments en què sembla captar l'essència dels conflictes ètics i pràctics de l'època. I també (last but not least) per la Clàudia que ens ofereix Aina Calpe.
L'Aina és una jove actriu de Sóller, inquieta, apassionada pel teatre (pel que es veu a les entrevistes: Sa veu, Diari de Mallorca), que ja va rebre el premi de la Crítica Teatral de Barcelona (glups) com a Actriu Revelació per Sabates de taló alt. Només ha fet una pel•lícula, d'autor: La línea recta de José María de Orbe. Diu que li fa "oi" la majoria del cinema que es fa a Espanya, i que no vol fer sèries de televisió, perquè és un mitjà massa efímer. No seré jo qui li faci de crític, i més quan "la crítica" ja ha parlat, però a Ulls de bruixa em va transmetre amb molta vivesa la força, la saviesa i la desesperació del seu personatge. Té la flama de la interpretació a dins, càlida, intensa, incontenible. Aina, no deixis que s'apagui.
Daniel Daranas
Horitzons inesperats
horitzons.blogspot.com
6.
El Teatre Gaudí Barcelona (TGB) recupera el espíritu de Don Quijote con Ulls de Bruixa, una obra inspirada en dos personajes de la segunda parte de la obra magna de Cervantes: Perot Rocaguinarda (Roque Guinart en la novela) y Clàudia (Claudia Jerónima para el escritor castellano).
Corre la primavera de 1611. Rocaguinarda, más conocido en Catalunya como Perot lo Lladre, yace en la cama con Clàudia, cuando ésta le pide que modifique sus planes de futuro porque, en caso contrario, ella acabará condenada por brujería. Él se resiste, pero Clàudia le muestra un fragmento del futuro gracias a sus poderes visionarios. A partir de ese momento, arranca una espiral por el tiempo que mueve a los peronajes entre 1611 y 1631.
La obra, que obtuvo el Premi Octubre de Teatre en 2003, está dirigida por Joan Solana, autor también del texto. Ulls de Bruixa es una de esas obras que han madurado con el tiempo, ya que fue pensada en 1995, creada en 1997, premiada en 2003 y ahora llega al TGB. (…)
Ulls de bruixa, en cartel hasta el 2 de agosto, cuenta con piezas musicales de Paco Viciana interpretadas por el Cor de Teatre, con dirección de David Costa.
El TGB recupera así a este bandido quijotesco, mezclado en un romance con la Casandra catalana Clàudia.
LA VANGUARDIA
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
